Autor: Joan Ferrer i Jané (Grup LITTERA – Universitat de Barcelona)
L’escriptura del sud-oest, també coneguda com a tartèssia o sud-lusitana s’usa en prop d’un centenar inscripcions de llengua desconeguda, quasi sempre en grans esteles de pedra (Fig. 2), que es documenten a l’extrem sud-occidental de la península ibèrica, fonamentalment a l’Algarve i al Baixo Alentejo, a Portugal, i residualment a Andalusia i Extremadura (Fig. 1). Tot i així, el corrent majoritari prefereix reservar la denominació d’escriptura tartèssia només per a les inscripcions més antigues, molt escasses, i de difícil classificació de la zona nuclear tartèssia, al voltant de Cadis, Sevilla i Huelva, i que podrien expressar la mateixa llengua que les, també escasses, però de cronologia més moderna, del baix i mitjà Guadalquivir, que ara es comencen a classificar com a turdetanes.
L’escriptura del sud-oest pertany a la família d’escriptures paleohispàniques, que es caracteritzen per la coexistència de signes sil·làbics per a les oclusives i signes alfabètics per a vocals i consonants contínues. L’escriptura paleohispànica més destacada és l’escriptura ibèrica nord-oriental, de la qual es coneixen més de dos milers d’inscripcions i que es pot donar per (quasi) completament desxifrada, tal com passa també amb la celtibèrica, una adaptació de l’anterior a la llengua celtibèrica, amb prop de tres centenars d’inscripcions. En canvi, el grau de desxiframent de l’escriptura del sud-oest és menor, ja que encara hi ha alguns signes sense valor consensuat, circumstància que comparteix amb la resta d’escriptures de la família meridional, com l’escriptura ibèrica sud-oriental, de la qual es coneixen menys d’un centenar d’inscripcions.

Les primeres notícies d’aquesta escriptura daten del s. XVIII quan Manuel de Cenáculo Vilas-Boas, bisbe de Beja, va crear un museu d’antiguitats a Beja, on a més de les inscripcions llatines hi destacaven mitja dotzena de làpides de grans dimensions que contenien inscripcions en escriptura indígena. Desgraciadament, aquesta col·lecció es dispersà i la major part continuen desaparegudes i només han arribat fins a nosaltres gràcies als dibuixos del propi mateix Cenáculo. La primera denominació que reberen fou la de turdetanes i més endavant tartèssies, ja que la similitud amb les inscripcions de les monedes indígenes d’Andalusia era evident, i tot el conjunt meridional es considerava inicialment que expressava una mateixa llengua, cosa que amb el temps es va anar veient que no era correcte.

El primer a proposar-ne una transcripció fou Adolf Schulten (1940) que equivocadament considerava que es tractava d’una escriptura estrictament alfabètica, diferent de la ibèrica nord-oriental que uns anys abans havia identificat Manuel Gómez-Moreno (1925, 484), i que, en canvi, estaria relacionada amb la jònica o la lídia. Tot i així, són correctes els valors que va proposar per a la majoria de vocals, a , i
i u
, i de les consonant contínues, s
, ś
, l
, n
i r
, ja que les similituds amb els paral·lels grecs i en darrer terme fenicis fan que la relació sigui gairebé òbvia.

Uns quants anys després Manuel Gómez-Moreno (1943, 277) publicà un quadre amb una columna dedicada al ‘tartessi’ on recollia una primera proposta de valors per als signes meridionals i que justificava en les pàgines anteriors; caldrà però esperar que, ja amb 91 anys (Gómez-Moreno 1961, 892), publiqui la seva proposta definitiva, ara ja amb l’etiqueta bàstulo-turdetana i amb algunes diferències respecte de l’original:

Al contrari que Schulten, Gómez Moreno considera que l’estructura de l’escriptura tartèssia o bàstulo-turdetana és semisil·làbica, com la ibèrica (nord-oriental), que ell mateix ha desxifrat uns any abans, i assigna els mateixos valors als signes compatibles d’ambdues escriptures, caient en molts casos en el parany dels falsos amics, com seria el cas de bu (), ki (
), te (
), bi (
) , r (
) i u (
).
Tot i que les dues escriptures paleohispàniques estan relacionades, aquest mètode es revelarà erroni, però la proposta encertarà els valors dels signes sil·làbics el valor dels quals ja es va fixar a la primera escriptura paleohispànica i que per tant són compartits tant per les escriptures del nord com del sud: ta ( ), tu (
), ko (
), ka (
) i ke (
).


Un dels primers a seguir els passos de Gómez-Moreno va ser el basco-alemany Gerard Bähr (1948, 59-60; 2016, 79) que va presentar la seva tesi doctoral el 1940 a la Universitat de Göttingen y morí prematurament el 1945, presumiblement a la batalla de Berlín. La seva tesi va ser publicada en l’original alemany a la revista Eusko-Jakintza el 1948, però va passar relativament desapercebuda. A ell se li pot atribuir la identificació correcta del valor de la vocal o ( ), considerant que es una rotació de 90º del signe o ibèric nord-oriental (
), tot i que probablement la hipòtesi de partida no sigui correcta i la forma sud-oriental relacionada amb el signe o nord-oriental sigui en realitat
(Fig. 17), que com veurem no actua com a vocal.

En els anys següents, Domingo Fletcher (1953, 10), Julio Caro Baroja (1954, 697) i Pío Beltrán (1954, 7) desenvolupen la proposta de Gómez-Moreno, amb encerts i errades similars. Beltrán és el primer que proposa que el valor del signe sigui bo, tot i que el seu argument rauria en la identificació errònia d’aquest signe com a primer signe d’un dels magistrats de les emissions d’Obulco, que en llatí apareix com a Bodilcos, atès que en realitat el signe usat és
, el mateix emprat per al signe labial de la llegenda epicòrica d’Obulco, i que probablement és una variant de
.

Les propostes d’interpretació sil·làbiques de Beltrán y Caro Baroja de l’escriptura meridional van rebre les crítiques d’Antonio Tovar (1955, 274) que encara defensava una interpretació alfabètica seguint les propostes de Schulten (Tovar 1952, 3). “El interesantísimo grupo del sur de Portugal, […] no tiene nada o casi nada de silábico”. Tal com ell mateix explica, el seu canvi d’opinió es produeix a partir d’una reunió amb Gómez-Moreno, “Don Manuel Gómez-Moreno, a quien yo seguía visitando en cada viaje a Madrid, me reprendió ásperamente[ …] Fue patética aquella conversación que tuvimos en su piso de la Castellana, en que yo le prometí rectificar” (Tovar 1976, 5). En tot cas, Tovar (1956, 82) sí que va fer una contribució que acabarà essent significativa per al desxiframent de l’escriptura del sud-oest en demostrar que les inscripcions meridionals del sud-est pertanyien al domini de la llengua ibèrica.

El mateix any en què Gómez-Moreno publica el seu treball definitiu sobre l’escriptura bàstulo-turdetana es publica també el treball d’Ulrich Schmoll (1961, 28; 1962, 85), que tria una aproximació diferent al problema. Schmoll treballa amb les freqüències dels signes per distingir els vocàlics i consonàntics dels sil·làbics, restringint les comparacions formals dels signes al món ibèric i fenici i cercant paral·lels ibèrics per les inscripcions meridionals. És així com s’adonarà de la clau que permet desxifrar aquesta escriptura, ja que és el primer que fa esment de la seva característica principal, la redundància vocàlica dels signes sil·làbics: “Aus der Schreibung kee ergibt sich die für die Entzifferung wichtige Erkenntnis, daß aus dem auf ein Silbenzeichen folgenden Vokal in gewissem Umfang auf seine Vokalisierung zu schließen ist”. La seva proposta es basa en el fet que els signes sil·làbics quasi sempre van seguits de la vocal del sil·labograma, com seria el cas de ta ( ), ka (
) amb la vocal a (
), de ke (
) amb la vocal e (
) i de ko (
) amb la vocal o (
), ja que pels paral·lels ibèrics, els valors dels signes sil·làbics estarien clarament determinats. La proposta de Schmoll dona prioritat a la regla de la redundància per sobre de les similituds formals amb l’escriptura ibèrica. Així, a diferència de Bähr, Beltrán i Gómez-Moreno, al signe en forma de rectangle (
), bu en ibèric, li dona el valor de po, ja que sempre va seguit de la vocal o, i pel fet d’anar seguit de la vocal u assigna el valor pu al signe
, que s’assimila al bo (
) nord-oriental. En canvi, al signe en forma de cercle amb traç interior (
), te en ibèric, li dona el valor de ti, ja que sempre va seguit de la vocal i. Tot i que amb dubtes per la seva escassa documentació, la regla també li permet diferenciar el signe en forma de triangle amb la base en angle (
), del signe tu normal ja que el primer va seguit de la vocal o (
), per tant to, mentre que el segon va seguit de la vocal u (
), per tant tu. Tot i que no fixa el seu valor en l’escriptura del sud-oest, per a les emissions d’Obulco Schmoll (1966) proposa que el valor te estigui representat pel signe
. En aquest mateix treball no identifica cap signe amb el valor de e, atès que en aquestes emissions el signe e està representat per les variants
i
, per a les que sí que Untermann (1961, 9) havia identificat correctament amb el valor d’e, però sense relacionar-les amb el signe e (
) .
El fenomen de la redundància vocàlica de l’escriptura del sud-oest descoberta per Schmoll es pot formalitzar i mostrar visualment amb una matriu que expressa totes les combinacions possibles de parelles de signes (Ferrer i Jané 2016, 46), on el nombre que apareix a la casella de cada intersecció representa el nombre de repeticions (NR) de la parella. Així doncs, l’abast de la redundància es pot quantificar en un indicador que expressi la ràtio de fidelitat (RF) màxima d’un signe respecte d’un altre, que es calcula dividint el màxim dels coeficients de repetició del signe (MS) pel nombre de vegades que apareix el signe en una combinació quantificable (TQ). El quadre certifica que hi ha signes que apareixen seguits quasi sempre (>75%), pel mateix signe, zones S1, S2 i S3 del quadre. També queda clar que només hi ha cinc signes que verifiquen el patró de ser els que segueixen als anteriors, zona V del quadre. Un tercer grup, zona C del quadre, es caracteritza per no encaixar amb els patrons dels altres dos. El comportament combinatori tan clarament diferenciat d’aquests signes permetria classificar-los respectivament com a sil·làbics (S), vocàlics (V) i consonàntics (C), quasi sense necessitat de tenir en consideració cap altra informació.

L’aportació de Schmoll tardarà a ser apreciada, ja que treballs posteriors, com els de Joan Maluquer de Motes (1968, 95-103), segueixen donant preferència a la coherència de valors amb l’escriptura ibèrica nord-oriental. Així, està d’acord amb la proposta de Gómez-Moreno que el signe en forma de cercle ()tingui el valor ku, i no troba cap sentit a la proposta de Schmoll que un signe sil·làbic pugui anar seguit per la vocal del mateix sil·labograma: “Una posición totalmente inversa utilizada por Schmoll no dio resultados útiles”. Tampoc Francisco Oroz (1971, 192) dona crèdit a la proposta de Schmoll, considerant que la transcripció [l]okopooniiraboo li recorda un joc infantil.
Caldrà esperar a la publicació dels treballs de Javier de Hoz (1976, 241; 1985, 430) per trobar una defensa del mètode de Schmoll, tot i que ja només com un fenomen estrictament gràfic i no com una forma de diferenciar les vocals llargues de les curtes, tal com pensava Schmoll. En tot cas, de Hoz haurà de superar els seus prejudicis inicials, un cop verifica que les noves inscripcions aparegudes amb posterioritat a la proposta de Schmoll confirmen que la regla de la redundància es compleix de forma encara més sistemàtica de la inicialment plantejada. A més a més, de Hoz descobreix que les lectures de Schmoll generen clars paral·lels entre elements identificats a les inscripcions ibèriques sud-orientals i les nord-orientals, confirmant la proposta de Tovar que es tracta de la mateixa llengua “[…] debo reconocer mis fuertes prejuicios iniciales contra esta idea y contra su uso en la identificación de valores en el signario del S.O., pero no me queda otro remedio, en vista del testimonio de los textos del S.E., en los que los valores se comprueban por paralelos ibéricos”. De Hoz, a més, usa tot el potencial de les inscripcions ibèriques sud-orientals, en què cerca paral·lels entre els antropònims i elements ibèrics coneguts per les inscripcions nord-orientals. La seva proposta és que “[…] aplicaré sistemáticamente al S.O. los valores meridionales para comprobar luego si el sistema así obtenido resulta coherente y sin contradicciones internas […]”. Així, identifica a les inscripcions ibèriques sud-orientals els coneguts formants antroponímics ibèrics, ildiŕ, tautin, bilos, tegeŕ, biuŕ, tageŕ, aŕgi, etc., cosa que li permet fixar els valor dels signes (bi),
(ki) i
(te). De Hoz també és el primer a proposar el valor de ba per al signe
tant pel fet que combina sempre amb a, com perquè pot ser considerat una variant del signe ba nord-oriental
(ba) i procedir del signe fenici mem (
). Tot i així, de Hoz no aplica completament la teoria de Schmoll i en el cas dels signes sil·làbics corresponents a les vocals o i u manté una certa ambigüitat que li permet mantenir a l’escriptura ibèrica sud-oriental els valors compatibles amb els de l’escriptura ibèrica nord-oriental.





També José Antonio Correa aplica el mètode de Schmoll fins a les darreres conseqüències. Així, va ser el primer a defensar que els signes S80 ( ) i S41 (
) fossin signes sil·làbics lligats respectivament a les vocals u i a (Correa 1984, 382; 1985-1986, 276). Aquesta proposta també es pot validar amb la matriu de combinacions de la figura 6 (Ferrer i Jané 2016, 46), en què aquests signes (S3) combinen exclusivament amb les vocals indicades. A més a més, atès que hi ha més de 15 signes sil·làbics i només cinc vocals, cal suposar que hi ha una quarta sèrie de de sil·labogrames, menys freqüent que les tradicionals sèries dental (d/t), velar (g/k) i labial (b/p), i a la qual pertanyerien els signes S80 (
) i S41 (
), juntament amb alguns dels hàpax; aquesta sèrie també s’explicita al signari de la figura 15 amb una columna de sil·labogrames addicional. També Correa (1993, 536) va fixar el valor be per al signe
pel fet de combinar amb e, la seva similitud amb bi nord-oriental i per la seva posició a l’abecedari d’Espanca (Fig. 12), on ocupa la posició de beth.


Tot i la contribució de l’abecedari d’Espanca (Castro Verde) en el desxiframent de l’escriptura del sud-oest, el conjunt de signes no es correspon amb els d’aquesta escriptura, ni tampoc amb els de l’altra escriptura meridional ben coneguda, la ibèrica sud-oriental (Correa 1993, 549). La característica més rellevant de l’abecedari d’Espanca és l’ordre dels signes, que reprodueix en els tretze primers signes l’ordre relatiu de l’abecedari fenici, confirmant que aquest seria l’origen de la família paleohispànica. Les absències més notables de l’abecedari d’Espanca que distancien aquesta escriptura de la del sud-oest són els signes ku ( ), to (
) i probablement també bu (
), si el signe 18 (
o
) és te (
). Recentment s’ha identificat un segon abecedari meridional a l’òstracon de Villasviejas del Tamuja (Botija, Càceres) (Ferrer i Jané 2017b, 437). La seva consideració com a abecedari està certificada pel fet que el text d’una de les cares coincideix exactament amb els set signes que es mostren en la seqüència central de l’abecedari d’Espanca, tot i que en sentit dreta esquerra, en lloc del dreta esquerra de l’original.

Fig. 12. Els abecedaris d’Espanca (Esquerra) i Villasviejas (Dreta). Fotografies i dibuixos de Joan Ferrer i Jané.
Jürgen Untermann (1990, 248; 1997, 152) també podria haver aportat el seu gra de sorra al desxiframent de l’escriptura del sud-oest en haver identificat la segona vibrant de l’escriptura ibèrica sud-oriental ( ), en el supòsit que mantingui aquest mateix valor a l’escriptura del sud-oest, com pensa la majoria. La interpretació com a segona vibrant seria compatible amb el comportament combinatori d’aquest signe a l’escriptura del sud-oest, que és el propi d’un signe consonàntic, com es pot veure al quadre de la Fig. 6, encara que no hi ha garanties internes que aquest sigui el seu valor. Tot i que el seu valor a l’escriptura ibèrica sud-oriental encara era discutit per de Hoz, els exemples confirmen quasi sempre la proposta d’Untermann.

Una de les darreres aportacions al desxiframent de l’escriptura del sud-oest són les propostes de Jesús Rodríguez Ramos (2000, 33) per als signes S58 ( ) i S47g (
), per als quals proposa que tinguin respectivament els valors ku i pu, invertint els seus valors habituals. La seva proposta es basa en el fet que el signe pel valor to (
) sembla una modificació del signe tu (
). Així, doncs, si aquesta regla s’apliqués també als altres dos signes és clar que per analogia S58 (
) seria una modificació del signe ko (
), mentre que S47g (
) seria una modificació del signe po (
). Tot i així, les propostes tradicionals encara seguides per molts investigadors són que S58 (
) seria pu, proposada per Schulten (1961), mentre que S47g (
) seria ku, hipòtesi plantejada per Correa (1996, 69) en considerar que era el darrer valor pendent de desxifrar dels sil·labogrames lligats a la vocal u. Com ja s’ha indicat, la proposta que
fos un signe labial parteix en origen d’un error de lectura i només restaria suportada en una suposada similitud amb el signe bo nord-oriental, cosa que podria no ser correcta (Fig. 17). L’absència dels tres signes (
,
i
) de l’abecedari d’Espanca jugaria a favor de considerar que es tracta d’innovacions.




A la taula següent es resumeixen les diferents aportacions que han acabat configurant la relació de valors que actualment es consideren els més adequats per a l’escriptura del sud-oest.

Tot i els esforços realitzats per completar el seu desxiframent, l’escàs nombre d’inscripcions fa que per als signes menys freqüents encara no s’hagi arribat a un consens suficient sobre el seu valor. A més dels ja indicats, S47g/pu ( ) i S58/ku (
), els signes més conflictius són: S81 (
), S41 (
), S83 (
), S80 (
) i el parell de signes s87 (
) i S92 (
). En el quadre següent s’indiquen les principals propostes realitzades sobre el seu valor: (JAC) Correa (1996), (JU) Untermann (1997), (JdH) de Hoz (2010), (VHC) Correia (1996; 2014), (JRR) Rodríguez Ramos (2000; 2015), (MV) Valério (2016), (JFJ) Ferrer i Jané (2016).

Respecte de quin seria el paper de l’escriptura del sud-oest en la genealogia de les escriptures paleohispàniques (Fig. 16), tot i que en alguns dels models tradicionals podria ser l’escriptura paleohispànica original (Rodríguez Ramos 2004, 69), les propostes més recents releguen aquesta escriptura a un paper secundari, com una més de les escriptures de la família meridional (Correa 1996, 68, de Hoz 2010, 510). Les diferències entre les escriptures meridionals i nord-orientals semblen relacionades amb un desenvolupament diferenciat dels signes vocàlics i dels sil·labogrames associats, però l’escriptura del sud-oest per la seva particular propietat de la redundància vocàlica es confirma com una escriptura amb els cinc signes vocàlics característics de la família meridional perfectament desenvolupats. En canvi, per a l’escriptura paleohispànica original caldria esperar un nombre inferior de signes vocàlics (Ferrer i Jané 2017a, 68).


Finalment, tot i els problemes amb el seu desxiframent, si es mesura el grau de desxiframent de l’escriptura del sud-oest comptant els signes per als que hi ha un gran consens sobre el seu valor, 24 de 31, representarien aproximadament el 77%. En canvi, si el grau de desxiframent es quantifica tenint en compte la freqüència de cada signe, el resultat és molt més optimista, ja que els signes més freqüents són els millor coneguts. D’aquesta manera, els signes sobre el valor dels quals hi ha un acord molt majoritari representarien més del 95%. Aquesta circumstància hauria d’afavorir la possibilitat de relacionar la llengua que aquestes inscripcions expressen amb alguna de coneguda, si fos el cas; desgraciadament, però, els intents realitzats fins ara no han estat reeixits. Tampoc no ho ha estat la que en els darrers anys relaciona aquesta llengua amb les llengües cèltiques de la família indoeuropea (Koch 2009), que ha estat unànimement rebutjada (Eska 2014).
Bibliografia
BÄHR, G. (1948): “Baskisch und Iberisch IV. Das Iberische”, Eusko-Jakintza 2:4-5, 381-455 = (2016): Vasco e ibérico. Banco de Datos Hesperia de Lenguas Paleohispánicas (BDHESP). IV. Estudios y suplementos I.
BELTRÁN, P. (1954): “El plomo escrito de La Bastida de Les Alcuses (Mogente)”, Trabajos varios del S.I.P. 16, Valencia.
CARO BAROJA, J. (1954): “La escritura en la España prerromana (Epigrafía y Numismática)”, Historia de España I.3, 679-812, Madrid.
CORREA, J. A. (1985): “Consideraciones sobre las inscripciones tartesias”, a: J. de Hoz (ed.), Actas del iii Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas (Lisboa, 5-8 noviembre 1980), 377-395, Salamanca.
CORREA, J.A. (1985-1986): “El signario tartesio”, a: J. Gorrochategui, J. L. Melena y J. Santos (eds.), Studia Palaeohispanica. Actas del iv Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas (Vitoria/Gasteiz, 6-10 mayo 1985), 275-284, Vitoria.
CORREA J.A. 1993: “El signario de Espanca (castro verde) y la escritura tartésica”, a: J. Untermann y F. Villar (eds.), Lengua y cultura en la Hispania prerromana. Actas del v Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica (Colonia, 25-28 de noviembre de 1989),521-562, Salamanca.
CORREA, J.A. (1996): “La epigrafía del Sudoeste: estado de la cuestión”, a:F. Villar y J. D’Encarnação (eds.), La Hispania prerromana. Actas del vi Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica (Coimbra, 13-15 de octubre de 1994), 65-75, Salamanca.
CORREIA, V. H. (1996): A epigrafia da Idade do Ferro do Sudoeste da Península Ibérica, Porto.
CORREIA, V. H. (2014): “A escrita do sudoeste da península ibérica: velhos dados, novas teorias e a sua importância para o estudo das antigas culturas hispânicas”, Portugalia Nova Série 35, 77-93.
ESKA, J. (2014): “Comments on John T. Koch’s Tartessian-as-Celtic Enterprise”, JIES 42, 428-438.
FERRER I JANÉ, (2016), “Una aproximació quantitativa a l’anàlisi de l’escriptura del sud-oest”, Palaeohispanica 16, 39-79.
FERRER I JANÉ, J. (2017a): “El origen dual de las escrituras paleohispánicas: un nuevo modelo genealógico”, Palaeohispanica 17, 55-94.
FERRER I JANÉ, J. (2017b): “El abecedario paleohispánico meridional del ostrakon de Villasviejas del Tamuja)”, a: Las Necrópolis de El Romazal y el Conjunto Arqueológico de Villasviejas del Tamuja (Cáceres), 433-448, Cáceres.
FERRER I JANÉ, J. (2021): “La escritura turdetana en el contexto de las escrituras paleohispánicas”, a: N. Moncunill y M. Ramírez (ed.), Learning and Forgetting scripts, Anejos de Veleia, Series Minor 39, 67-94, Vitoria-Gasteiz.FLETCHER D. (1953): Inscripciones ibéricas del Museo de Prehistoria de Valencia, Estudios ibéricos 2, Valencia.
GÓMEZ-MORENO, M. (1925): “Sobre los iberos: el bronce de Ascoli”, Homenaje a D. Ramón Menéndez Pidal III, Madrid, 475-99.
GÓMEZ-MORENO, M. (1943): “La escritura ibérica”, Boletín de la Real Academia de la Historia 112, 251-277, Madrid.
GÓMEZ-MORENO, M. (1961): “La escritura bástulo-turdetana (Primitiva Hispánica)”, Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos LXIX, nº2, julio-diciembre, 879-948
HOZ, J. de, (1976): “La epigrafía prelatina meridional en Hispania”, a: F. Jordá, J. de Hoz y L Michelena (eds.), Actas del i Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica (Salamanca, 27-31 Mayo 1974), 227-317, Salamanca.
HOZ, J, de (1985): “El origen de la escritura del S.O”, a: J. de Hoz (ed.), Actas del iii Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas (Lisboa, 5-8 noviembre 1980), 423-464, Salamanca.
HOZ, J, de (2010): Historia lingüística de la Península Ibérica en la antigüedad. I. Preliminares y mundo meridional prerromano, Madrid.
KOCH, J.T. (2009): “A Case for Tartessian as a Celtic Language”, PalHisp 9, 339-351.
MALUQUER DE MOTES, J. (1968): Epigrafía prelatina de la península ibérica, Barcelona.
OROZ, F. (1971): “Observaciones sobre la escritura bástulo-turdetana”, Príncipe de Viana 124-125, 189-199.
RODRÍGUEZ RAMOS, J. (2000): “La lectura de las inscripciones sudlusitano-tartesias”. Faventia 22/1: 21-48.
RODRÍGUEZ RAMOS, J. (2004): Análisis de epigrafía íbera, Anejos de Veleia, Series Minor 12, Vitoria-Gasteiz.
RODRÍGUEZ RAMOS, J. (2015): “De nuevo sobre la lectura de la escritura monumental tartesia o sudlusitana”, Veleia, 32 125-150.
SCHULTEN, A. (1940): “Los Tirsenos en España”, Ampurias II, 33-53.
SCHMOLL, U. (1961): Die sudlusitanischen Inschriften, Wiesbaden.
SCHMOLL, U. (1962): “Zur Entzifferung der südspanischen Schrift”, Madrider Mitteilungen 3, 85-100.
SCHMOLL; U. (1966): “Althispanischen Miszellen II”, Zeitschrift für Vergleichende Sprachforschung auf dem Gebiete die indogermanischen Sprachen (KZ) 80, 182-198.
TOVAR, A. (1952): “Observaciones sobre escrituras tartesias”, Archivo de Prehistoria Levantina, 3, 257-62.
TOVAR, A. (1955): “Sobre las escrituras tartesia, libio-fenicia y del Algarve”, Zephyrus 6, 273-283.
TOVAR, A. (1956): “Extensión de la lengua ibérica en Andalucía”, Zephyrus VII-6, 81-83.
TOVAR, A. (1976): ·”Discurso inaugural del I Coloquio sobre Lenguas y culturas prerromanas de la Península Ibérica”, a: F. Jordá, J. de Hoz y L Michelena (eds.), Actas del i Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica (Salamanca, 27-31 Mayo 1974), 11-24, Salamanca.
UNTERMANN, J. (1961): Sprachräume und Sprachbewegungen in vorrömischen Hispanien, Wiesbaden.
UNTERMANN, J. (1990): Monumenta Linguarum Hispanicarum III Die iberischen Inschriften aus Spanien, Wiesbaden.
UNTERMANN, J. (1997): Monumenta Linguarum Hispanicarum IV Die tartessischen, keltiberischen und lusitanischen Inschriften, Wiesbaden.
VALÉRIO, M. (2016): “Reflexões sobre a origem e formação da escrita paleo-hispânica do Sudoeste e o seu lugar na história dos sistemas de escrita”, Palaeohispanica 16, 115-151.
Cite this article as: J. Ferrer i Jané, “El desxiframent de l’escriptura paleohispànica del sud-oest: la clau era a dins,” in N. Moncunill (ed.), Cracking lost scripts, 03/02/2022, https://lostscripts.hypotheses.org/353.
OpenEdition suggests that you cite this post as follows:
lostscripts (February 3, 2022). EL DESXIFRAMENT DE L’ESCRIPTURA PALEOHISPÀNICA DEL SUD-OEST: LA CLAU ERA A DINS. Cracking lost scripts. Retrieved April 24, 2025 from https://doi.org/10.58079/r0r3